33 - Tema 33: Les tipologies textuals: tipus de textos

TEMA 33

Tema 33 LES TIPOLOGIES TEXTUALS: TIPUS DE TEXTOS

TEMA 33 Les tipologies textuals: tipus de textos

ÍNDEX 1. Introducció 2. Tipus de tipologies 2.1. Tipologia dels actes de parla. Searle 2.2. Tipologia binarista - B. Sandig 2.3. Tipologia referencial :- E. Werlich 2.4. J. M. Adam: de la tipologia funcional a la seqüencial 2.5. Tipologia contextual - Bronckart 3. Tipologia i didàctica: el mite de la tipologia textual

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA •

BERNÁRDEZ, E., (1982), Introducción a la lingüística del texto. Madrid, EspasaCalpe. Es tracta d'un dels millors manuals introductoris sobre el tema. Té dotze anys de vellesa, però continua sent mol útil i actual.

•

CASSANY, D. I ALTRES, (1993), Ensenyar llengua. Barcelona, Graó. No cal dir res sobre aquest autèntic filó d’informació.

•

CASTELLÀ, J. M., (1989), De la frase al text. Un canvi de perspectiva en la visió de l’aprenentatge. Barcelona, Empúries. Descripció i aplicació pràctica de la major part de conceptes que envolten la Lingüística del Text.

•

---, “Diversitat discursiva i gramàtica. Avantatges i mites de la tipologia textual”, dins Articles, 4. Un article clàssic sobre algunes propostes per classificar els textos i l’aplicació didàctica d’aquestes classificacions.

•

CUENCA, M. J., (1992), Teories gramaticals i ensenyament de llengües. València, Tàndem. Una anàlisi dels principals models gramaticals (gramàtica tradicional, lingüística estructural, gramàtica generativa i lingüística textual) tot relacionant-los amb les possibilitats d’aplicació a l’ensenyament de llengües.

•

---, (COORD.), (1993), Lingüística i ensenyament de llengües. València, Universitat de València. Conjunt de treballs sobre el tema que explicita perfectament el títol. Un recull ben interessant.

•

CONCA, M., COSTA, A., CUENCA, M. J., G. LLUCH, (1998), Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva, Barcelona, Teide.

•

DEVÍS, A., J. SENDRA, (2001), Comentar textos, València, Castellnou.

•

DIVERSOS AUTORS, "A l'entorn de la gramàtica textual” Suplement COM. Ensenyar català als adults. Generalitat de Catalunya, 1991. Conjunt d'articles actualitzats sobre lingüística textual, amb temes diversos: visió global de la lingüística de text, cohesió, tipologies textuals, els determinants, etc.

•

RIGAU, G., (1981), Gramàtica del discurs. Universitat Autònoma de Barcelona. Una altra introducció a l’anàlisi del text-discurs. És especialment exhaustiu el tema de l'anàfora.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------


1. Introducció Ja des dels començaments dels estudis de Lingüística Textual (LT), els investigadors es van proposar establir una teoria general del text i una tipologia textual (TT). Els dos objectius van sorgir de manera simultània perquè difícilment es podien dissociar: el primer pas d'una lingüística fonamentada textualment havia de ser una investigació que portara a la diferenciació i a la selecció de les diverses manifestacions possibles de les formes textuals, seguit de l'anàlisi de les formes específiques. Una TT és necessària per determinar l'àmbit de validesa de les normes que han de reglamentar la generació i la recepció de textos, per poder analitzar-ne de concrets i per descriure i determinar les relacions entre ells. De la mateixa manera que es considera que un text té una sèrie de marques gramaticals, comunicatives i estructurals, també s'accepta que posseeix unes característiques que assenyalen que pertany a un tipus concret de text. Aquestes marques són les que ens permeten diferenciar intuïtivament, per exemple, una poesia d'una conversa telefònica. Però la determinació estricta de les característiques específiques de cada tipus textual és una qüestió que encara no s'ha resolt satisfactòriament per les raons que veurem més endavant. Establir una tipologia es considerà una tasca urgent, tant per fonamentar la nova disciplina com per donar resposta a les altres àrees de coneixements que estaven interessades en aquest nou enfocament de l'estudi de la llengua. Així, des de la teoria literària (i la retòrica, la poètica i l'estilística) s'espera una TT que pogués enllestir la polèmica dels gèneres; des dels incipients estudis de lingüística computacional es confiava poder aplicar els resultats de la investigació als seus programes de generació i classificació textual i des de la didàctica es comptava aconseguir les regles necessàries per catalogar i jerarquitzar els textos de la manera més adient per a l'aprenentatge d'una llengua. En realitat encara no s'ha arribat a fixar de manera definitiva i universal les diverses característiques estructurals i funcionals de cada mena de text. Amb el temps, l'enfocament comunicatiu de la llengua s'ha consolidat amb fermesa, per davant altres opcions, a les investigacions lingüístiques, i això s'ha traduït principalment en una orientació comunicativa a l'hora de caracteritzar les marques distintives del text; la qual cosa no vol dir, però, que s'haja aconseguit una unificació total dels criteris classificadors ni una tipologia definitiva. Moltes de les tipologies proposades no acompleixen les condicions necessàries que ha de reunir una taxonomia científica, ens trobem que els criteris de selecció de textos són encara molt heterogenis i el resultat final no és més que una gran diversitat de tipologies parcials. L'any 1.983 H. lsenberg va publicar un article que ha esdevingut referència obligada en tractar la qüestió dels tipus de text. S’hi plantejava la diferència entre els noms que reben col·loquialment els textos reals i els que estan concebuts dins d'una tipologia teòrica: • Una classe de text és qualsevol forma de text definida per la descripció d'unes propietats no necessàriament vàlides per a tots els textos. Es concep amb independència del marc de cap TT. • Un tipus de text és la designació teòrica d'una forma especifica de text descrita dins del marc d'una TT. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------


Així, no seria adequat per a lsenberg parlar de tipus de text per a denominacions com carta, factura, poema... si no estan definides i inserides en una TT; ja que perquè una classificació siga considerada una tipologia haurà de tenir: - Camp d'aplicació. - Base de tipologització, criteri amb què es diferencien els tipus de text entre si. - Tipus de texts que constitueixen un conjunt limitat i manejable. - Especificacions, per a cada tipus, de les característiques que s'hi observen. - Uns principis d'aplicació que relacionen els tipus amb els textos reals concrets. Una tipologia construïda d'aquesta manera tindria tots els elements necessaris. Però, a més, hauria de complir els requisits d'homogeneïtat, monotípia i exhaustivitat, és a dir, respectivament: quan tots els tipus de text que hi ha definits ho són a partir del mateix criteri o base de tipologització; quan no es poden establir classificacions múltiples del mateix rang i un text no pot ser de dos tipus alhora, sinó que ja està previst que un tipus pot englobar l'altre dins la seua estructura; i quan permet d'abraçar tots els textos d'un camp d'aplicació establert prèviament. Les condicions que estableix lsenberg són difícils de complir en la seua totalitat ja que, com assenyala ell mateix, no hi ha cap tipologia que siga completament monotípica, i que moltes no arriben a ser ni homogènies. El dubte que sorgeix és, per tant, si les TT no són prou adequades, o si els requisits teòrics són massa exigents. Ho veurem en el punt següent. 2. Tipus de tipologies 2.1. La tipologia dels actes de parla: J. R. Searle Ja des de la primera teoria dels actes de parla, Austin i Searle van assajar la tipologia dels enunciats possibles en una llengua. Tot i que no es basaven en la unitat del text, sinó en enunciats aïllats, les seues agrupacions i distincions són de gran interés i han donat lloc a una tradició importantíssima de classificació dels actes de parla o funcions comunicatives d'una llengua. A continuació reproduïm la de Searle, que ha estat la més difosa i inspiradora de noves propostes: • Actes assertius. que comprometen el parlant amb la veritat del que diu: per exemple: afirmacions, explicacions, suggeriments... • Actes directius, que intenten aconseguir que l'oient faça alguna cosa; per exemple: ordres, peticions, incitacions, consells... • Actes commissius, que comprometen el parlant a fer alguna cosa en el futur; per exemple: promeses, juraments, amenaces... • Actes expressius, que expressen l'actitud emocional del parlant; per exemple: agraïments, felicitacions, benvingudes... • Actes declaratius, que creen els estats de coses descrits en els enunciats; per exemple: inauguracions, nomenaments, declaracions... 2.2. Tipologia binarista: B. Sandig En el cas de Bàrbara Sandig no es tracta pròpiament d'una tipologia sinó de la caracterització de textos a partir d'una llista de trets pragmàtics i lingüístics. El caràcter binari es deu al fet que cada tret està marcat amb les possibilitats +/----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------


segons la seua realització o no en un text concret, d'una manera semblant a com es fa amb els trets distintius dels fonemes en fonologia. De fet, la de Sandig és alhora una tipologia contextual, perquè treballa a partir de les condicions contextuals de producció i de repetició del text: • [ +/- gesp] segons si és un text oral o escrit. • [ +/- spon] segons si és un text espontani o preparat. • [ +/- mono] segons si és un text monologat o dialogat. • [ +/- zkon] segons si el text es desenvolupa o no en un espai definit de temps. • [ +/- rkon] segons si hi ha o no contacte cara a cara entre els interlocutors. La llista completa de trets arriba fins a vint i permet una caracterització dels textos mol útil en didàctica i camps aplicats. 2.3. Tipologia referencial: E. Werlich El tercer tipus, la tipologia referencial, rep aquest nom perquè es basa en l'element de context o referent que domina en el text. Aquest referent és denominat per Werlich focus contextual. Vegeu-ne el quadre següent: TIPUS DE TEXT

descriptiu narratiu expositiu argumentatiu instructiu

FOCUS CONTEXTUAL

ESTRUCTURES

agents i objectes en l’espai agents, fets i objectes en el temps

SER, verbs d’estat: present, imperfet; adverbis de lloc verbs de fets i accions: perfet, imperfet, indefinit; adverbis de lloc i de temps anàlisi o síntesi d’idees i SER + predicat nominal conceptes TENIR + objecte directe; present relacions entre idees i SER + (negació) + predicat conceptes nominal; present accions en una seqüència imperatiu

Aquesta classificació de Werlich ha estat una de les més utilitzades. D'una banda, és considerada per H. lsenberg com un dels bons exemples de tipologia homogènia. D'altra banda, utilitza uns termes (narratiu, descriptiu, argumentatiu...) que resulten familiars als usuaris perquè entronquen amb tota la nostra tradició cultural i d'estudis literaris, i perquè coincideixen amb la idea intuïtiva que el parlant té d'aquests tipus de text. Com a problema, podem esmenar la dificultat de delimitar alguns dels tipus, com ara l'expositiu i l'argumentatiu, que es donen en molts textos de forma indestriable (per tant, no compleix el requisit de la monotipia). A més, s'hi aprecia una visió massa estreta de les instruccions que, en un error comú amb moltes altres tipologies, limita l'aparició d'un verb en imperatiu. Tot i això, com hem dit, la tipologia de Werlich és una de les més clares i més aplicables a l'ensenyament de la llengua. 2.4. J. M. Adam: de la tipologia funcional a la seqüencial Una tipologia que ha tingut especial fortuna en l'àmbit català ha estat la proposada pel professor J. M. Adam, que es va difondre entre nosaltres especialment a partir d'un article publicat al 1985 dins Le Français dans le monde. En publicacions posteriors, Adam ha variat el seu plantejament inicial i ha evolucionat del concepte de tipus de text al de prototipus seqüencial. El resultat és ----------------------------------------------------------------

6 ----------------------------------------------------------------


una de les propostes tipològiques, a parer nostre, més interessants. En la primera tipologia Adam parteix de Werlich i reformula i amplia la seua tipologia. Tot i mantenir els mateixos noms per a cada tipus, ja no destaca el focus contextual sinó la funció comunicativa global del text, i el nombre de tipus augmenta fins a vuit, amb l'addició del conversacional, el predictiu i el retòric: TIPUS DE TEXT

FUNCIÓ DOMINANT

Conversacional Descriptiu Narratiu

Qüestionar, prometre, agrair, amenaçar, excusar-se… Informar sobre estats (Com és?). Informar sobre accions i fets reals o de ficció (Què fa? Què passa?). Dirigir, ordenar o aconsellar (Com s'ha de fer?).

Directiu o Instructiu Predictiu Explicatiu Argumentatiu Retòric

•

• •

•

• •

• •

Informar sobre estats o fets futurs (Com serà? Què passarà?). Informar per fer entendre una idea o concepte a algú, amb una intenció didàctica (Què és?). Exposar opinions, rebatre-les, convèncer, persuadir o fer creure alguna cosa a algú, amb una intenció didàctica (Què opine?). Jugar amb el llenguatge per crear bellesa o per aconseguir determinats efectes.

Adam defineix, a més, les característiques de cada tipus: El conversacional es caracteritza per la interacció entre dos o més interlocutors que construeixen conjuntament el discurs (text dialogat). És la forma primigènia de comunicació (diàleg in praesentia) tot i que es dóna també en textos escrits que reprodueixen d'una manera o altra la llengua oral. El text descriptiu utilitza preferentment oracions atributives, adjectius, complements de nom i adverbis de lloc. Apareix quasi sempre dins d'altres tipus de text, com una part de l’estructura general. El text narratiu té una estructura temporal en cinc parts: presentació, complicació, avaluació i reacció, resolució i moralitat. Hi trobem l'oració predicativa i els verbs d'acció i hi són fonamentals les formes d'expressió temporal. El temps arquetípic és el passat (pretèrit perfet en combinació amb altres temps). El text directiu (o instruccions) es caracteritza per la seua precisió i concisió. Hi apareix l'imperatiu al costat d'altres formes verbals que permeten de suavitzar o objectivar les instruccions. Sol anar acompanyat de gràfics, il·lustracions i altres recursos freqüents també als textos explicatius. El text predictiu té com a formes verbals típiques el futur i el condicional, tot i que també pot aparéixer amb altres temps verbals. El text explicatiu té l'estructura introducció, desenvolupament i conclusió. Els recursos típics són l'exemplificació, la repetició (en l'oral), les il·lustracions, la subdivisió en apartats numerats, la col·locació de títols i subtítols, la utilització de negretes, majúscules, cursives i tota mena de recursos gràfics. El text argumentatiu té una estructura explicativa, amb un desenvolupament en arguments i subarguments. Usa frases llargues, amb abundant coordinació (adversatives, il·latives) i subordinació (causals, consecutives i finals). El text retòric utilitza les figures retòriques, el ritme, la rima, i por arribar a tenir

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------


estructures molt rígides (per exemple, les estrofes en poesia). La tipologia d'Adam que acabem de comentar presenta alguns problemes. El tipus de text conversacional, predictiu i retòric afegits a la llista de Werlich fan perdre homogeneïtat al conjunt. Per això, el mateix Adam, en treballs posteriors a 1.985, fa una evolució des del concepte de tipus de text rígid al de seqüència prototípica que es combinen amb unes altres dins d'un mateix text. Per exemple, una novel·la pot contenir seqüències narratives, descriptives, dialogades, argumentatives... sense que això siga cap problema per a la consideració global del text com a narració. Adam (1992) estudia cinc prototipus: narració, descripció, argumentació, explicació i diàleg, i es desdiu dels tipus que havia presentat en publicacions anteriors, que considera que havien estat només "hipòtesis". Considera que el tipus directiu és, unes vegades la descripció d'accions, i altres, en enunciats molt curts, la mera realització d'un acte de parla que no mereix ser considerat tipològicament. I en els mateixos termes resol el tipus predictiu. Pel que fa al retòric, defensa que la poesia descriptiva, la poesia narrativa, la didàctica i l'argumentativa, es poden incloure dins del tipus de base corresponent. Adam justifica en conjunt els cinc tipus que manté, dient que són els tractats per la retòrica i pels manuals de composició clàssics, és a dir, els de la tradició escolar. Finalment, i aquest potser és l'aspecte més important de la tipologia de 1992, el pes principal en la definició dels tipus es desplaça de la funció comunicativa a l'organització seqüencial dels enunciats; la base de tipologització passa a ser "l'estructura" típica que adopten les successions de proposicions en un tipus de text determinat. Per a Adam, el coneixement que tenen els parlants sobre aquests prototipus és una peça clau per a explicar els processos de producció i recepció de textos i per a entendre la naturalesa mateixa de la textualitat. 2.5. La tipologia contextual: P. Bronckart El sisé tipus de tipologia és el contextual, en el qual es defineixen uns tipus de text basats en característiques del context. Un exemple n’és la classificació de J. P. Bronckart: • Discurs en situació: textos produïts en relació directa amb el context, amb uns interlocutors identificables i un espai-temps definit i precís. Els destinataris de text són els seus coproductors. • Discurs teòric: textos amb un esforç d'abstracció respecte del context referenciat i independents d'una situació enunciativa concreta. Es caracteritzen per una absència quasi completa de referència als paràmetres enunciatius. • Narració: textos que mantenen una relació mediatitzada amb la situació d'enunciació, que es tradueix en la creació d'un origen a partir del qual els esdeveniments narrats se succeeixen. Bronckart va realitzar un experiment estadístic per validar la seua tipologia, d'acord amb la hipòtesi següent: si els tipus de text eren certs, hi hauria d'haver uns trets produïts en unes condicions contextuals determinades. El grup de Bronckart va analitzar un corpus extensíssim de textos i va comprovar que la correlació no es donava sempre. D'una banda, hi havia uns textos arquetípics que complien la hipòtesi i presentaven uns trets lingüístics més o menys homogenis. D'altra banda, però, hi havia els textos intermedis, que presentaven trets diversos sense gaire sistematicitat. La conclusió de Bronckart al final del seu treball va ser la següent: "Estem obligats a abandonar una visió tipològica estricta, és a dir, adoptant els termes d'lsenberg, una tipologia exhaustiva i homogènia, de base única". ----------------------------------------------------------------

8 ----------------------------------------------------------------


Bronckart planteja, doncs, un tema crucial: la realitat dels textos sembla voler escapar a una classificació homogènia i monotípica en què tot siga regular i sistemàtic. Els textos no han estat planificats o organitzats per un creador sincrònic sinó que apareixen en moments històrics diferents, en àmbits i institucions diferents i responent a intencions comunicatives diverses. Una carta, un poema, una conferència, una narració, un diari o una factura no es poden definir d'una manera homogènia perquè no han estat conformats històricament d'una manera homogènia. La tipologia contextual presentada a Castellà (1992) és de tipus obert com la de Sandig, tot i que s'allunya d'aquesta autora, perquè els trets no són binaris sinó que admeten una gradació. La tipologia consta de dos parts: en primer lloc, una classificació dels textos en àmbit d'aparició i, en segon lloc, una llista de trets tipològics contextuals que permet de caracteritzar-los; són els següents: a) Relatius al tema o contingut referencial: 1. General / específic - llenguatge simbòlic, científic, tècnic, professional o corrent. 2. Temporal / lògic - segons l'ordenació basada en el temps o en la lògica dels referents. b) Relatius al mode o canal. 3. Oral / escrit - amb possibilitats diverses: escrit per ser dit, lectura en veu alta, oral amb un guió, etc. 4. Espontani / preparat - amb diversos graus d'espontaneïtat. c) Relatius a la relació entre interlocutors. 5. Informal / formal - solemne, formal, familiar i vulgar. 6. Monologat / dialogat - amb una gradació complexa segons la llibertat de successió dels torns de parla. d) Relatius al propòsit o intenció. 7. Descriptiu - informa sobre estats. 8. Narratiu - informa sobre fets i accions. 9. Expositiu - informa sobre conceptes. 10. Argumentatiu - expressa opinions, vol convéncer, etc. 11. Directiu - vol fer alguna cosa a algú. 12. Retòric - juga amb el llenguatge per crear bellesa, provocar humor, etc. Una tipologia d'aquesta mena no obliga a classificar els textos sota una única etiqueta, i permet d'analitzar-los en totes les seues característiques. Així, un text pot ser marcat amb els trets argumentatius i retòric alhora si és que s'hi utilitzen recursos retòrics, que deuen tenir per finalitat intensificar la força dels arguments. La tipologia contextual necessita un treball extens d'anàlisi per a determinar, a partir d'un nombre suficient de textos reals, quines agrupacions de trets es produeixen per a cada gènere. D'altra banda, la seua utilització en didàctica afavoreix la reflexió sobre les característiques constitutives dels textos, per davant del mer esforç classificador.

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------


3. Tipologia i didàctica: el mite de la TT En el panorama de la didàctica de la llengua a casa nostra es va introduir, ja fa uns anys, la noció de TT. Amb la progressiva implantació de la reforma educativa, la TT ha estat incorporada als programes oficials de primària i de secundària i sembla destinada a formar part del vocabulari habitual del professorat de llengua. Però, potser perquè la idea de la tipologia ja no és del tot nova, comencem a témer, i fins i tot a observar, unes tendències en la seua aplicació didàctica que podrien arribar a ser preocupants. Per això voldríem fer unes reflexions que abracen tant la natura de les tipologies com la seua aplicació a les aules. a) La classificació és, per ella mateixa, un objectiu enganyador. La realitat dels textos és com és, encara que els humans ens esforcem a disseccionar-la, classificar-la i etiquetar-la. D'altra banda, no és tan important que els alumnes sàpien classificar els textos en tipus com que dominen les característiques i els recursos de cada tipus de text per facilitar i enriquir les seues produccions orals i escrites. Ens interessa una visió dinàmica de la tipologia i dels registres, més que no la visió estàtica de l'exercici classificador. b) Hi ha moltes tipologies. Probablement, l'alumne en pot conéixer només una, però el professor n'ha de conéixer diverses, haver-hi reflexionat i haver-les discutit. c) La TT no és tota la LT. Hi ha altres aspectes de l'adequació, la coherència i la cohesió que permeten abordar l'anàlisi dels textos des d'un punt de vista no tipològic. La riquesa dels textos no s'acaba a discutir si són narratius o descriptius. d) La TT no és l'única possibilitat a partir de la qual orientar l'aprenentatge de la llengua. D. Cassany en un article titulat "Enfoques didácticos para la enseñanza de la expresión escrita" proposa a més un enfocament basat en el procés d'escriptura i un altre basat en l'elaboració del contingut dels textos. Això sí, la tipologia és un sistema bastant pràctic per organitzar el currículum o la programació d'un cicle o curs; però no ho és tot, sempre hi haurà moltes maneres de plantejar les coses. e) Finalment, si la TT, o tota la LT s'ensenyen a classe d'una manera teòrica i descontextualitzada no hi haurem guanyat gaire. L'autèntic canvi consisteix a basar l'aprenentatge de la llengua en l'ús lingüístic, plantejat, orientat i practicat a classe mateix. Diversitat, classificació i aplicació didàctica són, doncs, els conceptes que ens han servit per tancar aquest tema. Potser, la conclusió més general que se’n pot extraure és que la millor tipologia o, en general, el millor plantejament teòric per a qualsevol qüestió lingüística no podrà tenir mai un valor absolut, sinó que la seua adequació dependrà de la natura de l'aplicació que se'n vulga fer o del problema que es vulga resoldre. De fet, des del punt de vista teòric se succeiran els models i les propostes tipològiques, probablement cada vegada més afinades i més adequades a la realitat dels textos, però, tot i l'esforçat intent, no aconseguiran mai abastar en la seua totalitat l'enorme complexitat del llenguatge.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

33 - Tema 33: Les tipologies textuals: tipus de textos

Recommend Documents