TEMA 35
Tema 35 LA NARRATIVA. ELS ELEMENTS NARRATIUS
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
ÍNDEX 1. Història 1.1. Esdeveniments 1.2. Personatges 1.3. Espai 1.4. Temps 2. Discurs 2.1. Ordre 2.2. Velocitat 2.3. Freqüència 2.4. Distància 2.5. Focalització 3. Narració 3.1. Temps narratiu 3.2. Nivells narratius 3.3. Narrador 3.4. Narratari
----------------------------------------------------------------
2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
BIBLIOGRAFIA BAL, F., Teoria de la narrativa, Cátedra, Madrid, 1985. ECO, U., Lector in fabula. La cooperación interpretativa en el texto narrativo, Lumen, Barcelona, 1981. GENETTE, G., Figuras III, (especialment l’apartat “Discurso del relato. Ensayo de método”, pàg. 75-321), Lumen, Barcelona, 1989. SULLA, E., Poètica de la narració, Empúries, Barcelona, 1985.
----------------------------------------------------------------
3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
Dins del discurs narratiu cal establir el significat dels tres elements que són constants en tota obra narrativa: història, discurs i narració. 1. Història Successió d'esdeveniments realitzats per uns personatges en un espai i un temps determinats. És allò que es conta, fruit de la imaginació de l’escriptor. Els components de la història són els esdeveniments, els personatges, l’espai i el temps. 1.1. Esdeveniments. Es tracta d'una successió de fets d'interés humà. Són accions organitzades segons un principi de lògica narrativa, realitzades per actants (participants), en un espai i un temps absolutament imprescindibles en tota història. L'anàlisi estructural d'un text no es limita a descobrir-ne els mecanismes, sinó que els traspassa i intenta destriar les característiques comunes a altres textos, és a dir, els elements constants i els variables. L'anàlisi dels esdeveniments en funcions, accions i seqüències pretén discernir quina és la vertebració del text narratiu, allò que és constant en totes les narracions. És per això que parlarem d'agents, i no de personatges, elements que actuen i participen en el desenvolupament de la història. 1.1.1. Funcions. Tota història es compon d'un seguit d'elements organitzats. Per tal de descriure el primer nivell cal parlar de les funcions, les unitats més petites, que no necessàriament han de coincidir amb les unitats lingüístiques tradicionals (frases, paràgrafs...). Les funcions han de ser portadores de càrrega semàntica al nivell de la història. a. Distributives. Es relacionen solidàriament amb elements del mateix nivell. - Nuclis. També anomenades funcions cardinals. Fan avançar l'acció. Són unitats mínimes inherents a la mateixa història. Sense nuclis, no hi ha esdeveniments, ni, per tant, relat (verbs d'acció). - Catàlisis. Segments narratius que descriuen el que hi ha entre dues funcions cardinals. No són indispensables, però de fet no es pot imaginar un relat sense catàlisis. La relació que mantenen amb les unitats de la mateixa classe és cronològica. També es coneixen com a unitats desviadores. b. Integratives. No mantenen relacions de solidaritat amb elements del mateix nivell. - Indicis. Aparentment no tenen cap relació amb la història en el moment en què es donen. La seua funció és la d'avançar fets futurs. incideixen en el nivell de les accions. Són senyals que envia l'escriptor per a ser traduïts, inferits pel lector, perquè la interpretació dels signes té una naturalesa pública. - Informacions. Són dades objectives sobre qualsevol element que integre el relat. Situen en l'espai i el temps i identifiquen. No necessiten cap procés de desxiframent. S'integren en el nivell de les accions, igual que els indicis. Són referències que es fan als personatges, a l'espai i al temps. Tenen la funció de mostrar al lector una sèrie de dades sense les quals la interpretació de la història podria ser errònia o, si més no, difícil. Abunden en les novel·les decimonòniques (psicològiques), i solen tenir caràcter discursiu. 1.1.2. Accions. L'estudi de les accions situa l'anàlisi en un nivell semàntic. Narrar és organitzar uns elements que signifiquen segons la relació que s'estableix entre ells. Per això no es pot aïllar una acció de la resta de l'univers narratiu si el que es pretén és descriure la seua significació en una història concreta. La successió d'accions és ----------------------------------------------------------------
4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
el principi constitutiu del relat. L'encadenament de les unes amb les altres crea la lògica narrativa particular de cada història, condicionada en gran mesura pel discurs, per la manera de contar escollida per l'escriptor. L'ordenació de les accions mai no és arbitrària, marca la relació que mantenen i la seua significació dins del text. a. Actors-actants. Totes les accions han de ser executades per agents, elements animats o inanimats que integren el relat i incideixen en el progrés de la intriga, és a dir, actuen. És el que anomenem actors-actants. A la tragèdia clàssica només hi ha actors, no personatges. Aristòtil mateix, en la seua Poètica, diu que pot haver-hi faules sense "caràcters", però no "caràcters" sense faules. En els relats meravellosos el personatge no és res més que l'agent d’una acció. D'altra banda, l'anàlisi estructural insisteix a definir el personatge com un ésser participant en l’esfera d'accions, no dotat de psicologia. Així, els actors són agents que porten a terme una acció, mentre que els actants són una classe d'actors que comparteixen una certa qualitat característica. Per tant, podem concloure que el terme actor és un hipònim del terme actant, que és més general. L'anàlisi de les accions que els actors duen a terme en un relat concret ens permet de situar-los en una sèrie d'esferes d'acció, cadascuna de les quals definirà un actant particular. Si dos o més actors participen estaran definits per un sol actant, la característica del qual és, precisament, el seu sincretisme. Els actants, com a principis motors que són, es mouen bàsicament per tres forces generals: vida, repetició i mort, les quals no són exclusives, sinó que sovint es barregen en un sol actant. De vegades, però, serà una la que dominarà les actuacions. L'estructuració dels actants constitueix el model actancial. Les categories actancials no són més que una extrapolació de l'estructura sintàctica (Greimas). Són: subjecte vs. objecte; destinador vs. destinatari; adjuvant vs. oponent. La primera parella s'articula en base al predicat de desig; la segona, en base al predicat de comunicació; la tercera, en base al predicat de poder. Desig, comunicació i poder pertanyen a les esferes de vida, repetició i mort, indistintament. L'estructura dels textos és sempre complexa, i per això les relacions entre els actants es poden multiplicar indefinidament. 1.1.3. Seqüències. Les seqüències són l'organització entre funcions i accions. Si concebem el text com a encadenament de microrelats, integrats cadascun per tres elements ordenats sintàcticament i semàntica, una seqüència serà un seguit lògic de nuclis, units per una relació de solidaritat. La seqüència s'obri quan un dels seus termes no té cap antecedent solidari, i es tanca quan un altre dels seus termes no té conseqüent (Barthes: dixit). a. Simples. Són les seqüències formades únicament per una tríade de nuclis: el primer enceta un procés, el segon procedeix a la seua realització i el tercer es tanca positivament o negativament. b. Complexes. Es constitueixen amb la combinació de seqüències simples. N'hi ha tres tipus de combinatòria seqüencial: - Encadenament. És la juxtaposició de dues o més seqüències, de manera que la funció final de la primera és, alhora, la funció inicial de la segona, i així successivament. - Encastament. El procés d'una seqüència es desenvolupa a l'interior del procés d'una altra. - Alternança. Consisteix a plantejar dues històries de forma paral·lela, o bé sotmetre un mateix procés a l'òptica de dos o més actants diferents. ----------------------------------------------------------------
5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
1.2. Personatges 1.2.1. Dels actants als personatges. No és fins a la novel·la burgesa, al segle XIX, que l'actor esdevé personatge, quelcom molt semblant a una persona, proveït de trets distintius, físics i psicològics, des dels més estereotipats fins als més complexos. Allò que passa els influeix, però no els fa. El segle XIX és l'època de les novel·les de personatge, mentre que el segle XX es caracteritza per una reacció contra l'heroi, suplantat per un col·lectiu, o condemnat a dur a terme fets trivials. 1.2.2. Caracterització dels personatges a. El nom. Identifica i distingeix. En el cas del narrador en primera persona, és curiós que podem conéixer les opinions, sentiments o judicis de qui parla, però normalment no en sabem el nom. De vegades, però, la no coneixença només indica la manca de rellevància d'un personatge. Cal tenir present també els malnoms o els motius amb què es coneix un personatge. El renom no sols identifica un personatge, sinó que li afegeix un matís, perquè sovint respon a una motivació. Quan li canviem el nom a algú el transformem en una persona diferent. - Funcions del nom. · designativa: sexe, edat, procedència geogràfica. · expansiva: ofici, posició social, valors morals, actitud del narrador envers el personatge. · simbòlica: en relació amb el tema o la tesi de l'obra (si el valor semàntic dóna suport o contradiu el significat del personatge amb relació al tema o a la tesi de l'obra). b. Retrat i etopeia. Normalment tenim alguns coneixements més del personatge, a banda del nom. Detalls físics (retrat) o psíquics i espirituals (etopeia). La presentació d’aquestes característiques pot ser: presentació directa: 1. per part del narrador homodiegètic (narrac. 3. personatge principal o secundari de la història). Adquirim dades del personatge i del focalitzador (discurs 5). És a dir, cal tenir en compte quins ulls miren per tal de comprendre què és el que veuen. Serà sens dubte diferent la presentació d'un personatge per part d'un altre personatge. També podrà variar, lògicament, segons el grau de subjectivitat o d'objectivitat que es conferesca al narrador. 2. per part del mateix personatge. Sembla més freqüent que el mateix personatge es presente amb etopeies o destaque característiques espirituals i psíquiques més que no amb retrats, contràriament al que passa quan el personatge és observat per altre personatge o pel narrador. 3. per part del narrador heterodiegètic. El mateix narrador, des de fora, presenta el personatge (narrador omniscient). presentació indirecta. El lector arriba a conéixer el personatge sense intermediaris, ja que la manera com actuen dóna pistes sobre la manera com són. c. Atributs. Objectes o elements que molt sovint acompanyen el personatge: vestuari, complements, mitjà de locomoció, etc. Aquests atributs tenen sovint valor indicial. D'altra banda, els atributs seran innecessaris, adquiriran valor simbòlic (Pierce) en la mesura que només seran assignats als personatges ----------------------------------------------------------------
6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
circumstancialment. L'atribució no serà associada al personatge, sinó que serà esporàdica. d. Llenguatge. La manera com parlem ens identifica, i el mateix passa amb els personatges de les novel·les. - Trets fonètics. Difícilment reconeixibles en un text escrit. No obstant això, i per mitjà de certes digressions ortogràfiques (o no), un escriptor pot assenyalar característiques personals, defectes articulatoris, característiques dialectals, situació social dels personatges, etc. - Trets morfològics. Proporcionen dades sobre la procedència geogràfica dels personatges i sobre la seua incrustació social. Dins de les variants diatòpiques (geogràfiques) cal considerar la morfologia nominal i la morfologia verbal, i entre les variants diastràtiques, la morfologia nominal i la morfologia verbal. - Trets sintàctics. També poden oferir dades sobre la procedència dialectal dels personatges, la seua posició social, el caràcter, etc. - Trets lèxics. El lèxic emprat per un personatge ens en proporciona molta informació. En concret, pot orientar sobre la seua edat, el nivell cultural, la posició social, la professió, la procedència dialectal, les seues creences religioses, etc. 1.2.3. Relació personatge/entorn. Els personatges de les novel·les no són éssers aïllats, sinó que són en la mesura que els altres personatges els observen i els veuen des d'una òptica determinada. El personatge es defineix per les relacions d'oposició que estableix amb la resta dels personatges, antagonistes i ajudants, és a dir, es defineix en relació amb tot l'univers narrat. 1.2.4. Transformació de personatge. A banda de l'entorn, hi ha altres factors que influeixen d'una manera decisiva en el desenvolupament dels personatges: les coses que els passen. Els esdeveniments que viuen els personatges poden canviar-los, tant positivament com negativament, valoració que, lògicament, dependrà de l'escala de valors i dels condicionaments morals del lector. Les transformacions que pateixen poden ser materials o espirituals, segons si el que canvia és, per exemple, la situació econòmica del personatge o la seua forma de pensar. La majoria de personatges canvien, pateixen algun tipus de transformacions, o bé canvien en relació a ells mateixos, és a dir, evolucionen: o canvien les seues relacions amb els altres personatges, o canvien en relació amb el seu món. Els personatges que no canvien són estàtics. Els personatges que exerceixen papers secundaris o apareixen només en moments incidentals de les novel·les, són més susceptibles de no evolucionar, de no transformar-se que els que tenen papers principals. a. Transformacions líriques. Són el conjunt de transformacions que sofreix un personatge en relació a ell mateix. Poden ser involuntàries (aquelles que no estan controlades pel personatge, sinó per les lleis de l'herència), inevitables, o voluntàries (quan el personatge intenta actuar sobre el seu destí. b. Transformacions dramàtiques. indiquen un canvi de relacions entre els personatges, motivat, probablement, per una transformació lírica o bé per un esdeveniment o per un actant que incideix en l’activitat d'un o més personatges. c. Transformacions socials. Són els canvis que es produeixen entre el personatge i la relació amb el seu entorn. Aquest tipus de transformacions solen aparéixer juntament amb una transformació lírica d'un personatge, i amb menor freqüència, amb una transformació dramàtica. Les transformacions socials sempre fan referència a un personatge només, és a dir, es tracta de transformacions individuals. ----------------------------------------------------------------
7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
Ací cal remarcar que, de la mateixa manera que les lleis genètiques determinaven les transformacions líriques, l’entorn social influeix un determinat individu fins al punt que li impedeix ser lliure. d. Transformacions circumstancials. Com el seu nom indica, es produeixen quan ocorre una circumstància determinada, i no altra. 1.3. Espai. És el component de la història que es refereix al lloc imaginari o real on s’esdevenen els fets, on actuen els personatges de la història. El macroespai és l'espai més gran que inclou espais més petits o microespais. Tots dos poden ser reals o imaginaris, i fins i tot no tenir nom o no estar ni tan sols caracteritzats. 1.3.1. Caracterització a. El nom. Si ha estat creat per l'autor, hem de considerar si la tria ha estat arbitrària, o si, pel contrari, té alguna significació. En el cas que es tracte d'un nom real, hi podrem observar una funció referencial, expansiva o simbòlica. b. Presentació. L'acció dels personatges ocorre en un lloc que pot ser indicat explícitament o no. Si no està presentat explícitament, el lector en podrà deduir les característiques pels comentaris dels personatges, o per referències indirectes. La descripció serà la tècnica d'expressió més utilitzada per presentar l'espai, i no es fa per necessitats de la novel·la, sinó perquè l'autor ho vol així. La pausa en l'acció que normalment suposa una descripció pot ser necessària quan un personatge entra en una habitació per primera vegada i, actuant ell com a focalitzador se'ns diu què hi veu. Tot i que la descripció de l'espai sol estar motivada per la vista, també hi participen sovint altres capacitats, com són l'oïda, l’olfacte, el tacte, la parla, etc. c. Atributs. A l'igual que en el cas dels personatges, alguns espais comporten atributs inseparables. 1.3.2. Funcions •Referencial. L'espai té d'entrada una funció referencial perquè representa un univers extratextual. Sempre hi ha un espai conegut, inventat però reconeixedor, o bé innominat i indeterminat. •Narrativa. En moltes novel·les, els diferents episodis se succeeixen amb certa separació en espais diferents, amb relació a un significatiu lloc de partida. - Recorregut bumerang. Eixida d'un punt i tornada al mateix punt. També trobem aquest esquema a les novel·les amb el tema "tornar als orígens". - Recorregut d'expulsió. La novel·la s'esdevé en dos espais. - Recorregut en el laberint. Per reducció del model narratiu, el complex humà de l'obra pot limitar-se a un escenari tancat. El laberint és la traducció trivial de l'actitud insignificant d'un individu engolit i devorat pel món. - Espais paral·lels. És el cas de les novel·les en doble pla. Els dos plans coincideixen amb dos espais diferents i oposats. •Simbòlica. L'espai pot descriure simbòlicament una intimitat d'un personatge, una atribució sentimental o temperamental de l'heroi conflictiu. Fins i tot és possible mostrar l'estat anímic d'un personatge per mitjà d'un espai determinat. Arribats en aquest punt cal fer esment al microespai interior I exterior. Normalment el primer expressarà reclusió, tancament o soledat, encara que també podria indicar protecció. En relació oposada, el segon indicaria llavors llibertat, obertura, companyia o perill. ----------------------------------------------------------------
8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
Cal parlar, d'altra banda, de l'oposició entre els macroespais camp I ciutat, molt de moda durant el segle passat, i amb diferents connotacions, depenent del moviment literari que els fes servir. 1.3.3. Transformacions. Paral·lelament a la transformació dels personatges, en la mesura que hi haja una relació entre els personatges i l'espai, aquest podrà transformar-se. Per exemple, si l'espai és només un rerefons passiu, el que es modificarà serà la visió que en té el personatge, però si contràriament l'espai és un actant, llavors si té la capacitat de transformar-se. 1.4. Temps 1.4.1. Època. Quan un escriptor o escriptora es posa mans a la feina, ha de decidir entre situar la seua novel·la en un temps passat, més o menys remot, entre situar-la en el moment en què ell o ella viu, o imaginar-la en una societat futura, és a dir, passat, present o futur. Dins de les obres situades en el passat hi ha un gènere específic: la novel·la històrica, que va assolir un gran èxit durant el Romanticisme, i que, actualment, també compta amb representants com el best-seller El nom de la rosa. L'època predilecta per a emmarcar una novel·la històrica és l'Edat mitjana, però en general es busquen períodes d'esplendor, que suposen una recerca de la identitat pròpia d'un país. Pel que fa a les obres situades en el present, hi trobem exemples al segle XIX, amb l'arribada del realisme, ja que l'escriptor pretén analitzar només allò que coneix: el seu temps. Ara bé, els intents d'imaginar un món futur es troben presents a la ment de l'ésser humà des del principi dels temps, i la literatura els ha reflectit des del segle XIX, amb Jules Verne. 1.4.2. Durada. Els esdeveniments són processos, i per tant impliquen una successió en el temps, una cronologia. Els esdeveniments se succeeixen en un cert ordre i durant un cert període de temps. La durada de la història de les novel·les sol ser diferent en tots els casos. Tenint en compte aquesta durada, les podem classificar en dos grups, tot seguint la terminologia de Mieke Bal: novel·les de crisi i novel·les de desenvolupament. Les novel·les de crisi són les que succeeixen en un breu període de temps en què s'han de condensar els esdeveniments. Per exemple, les novel·les d'intriga o les policíaques, la novel·la negra, etc., han de durar, quasi necessàriament poc temps, és necessari perquè succeesca el crim i siga descobert l'assassí. Les novel·les de desenvolupament se succeeixen durant períodes de temps més llargs, de manera que narren la vida del protagonista i fins i tot la seua mort. Hi ha altres diferències entre les novel·les de crisi i les de desenvolupament, que, tot i no ser estrictament temporals, se'n deriven d'aquelles. Per exemple, les novel·les de crisi comporten una restricció de la informació que ha de ser seleccionada segons siga o no oportuna amb relació al període de la vida del personatge. Això no ocorre en les novel·les de desenvolupament, encara que tampoc no presenten tota una vida, sinó només parts: el resum i l'el·lipsi seran dues tècniques molt utilitzades en aquest tipus de novel·les. Per acabar amb les diferències, el significat de les novel·les de crisi és central, mentre que en les novel·les de desenvolupament el significat global es construeix a poc a poc a través de la cadena dels esdeveniments presentats. ----------------------------------------------------------------
9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
Finalment, val la pena que ens centrem en una de les característiques de la novel·la del segle XX: la reducció del temps de l'aventura a uns dies, unes hores, i, en aquest sentit, parlarem de les novel·les de temps reduït. 2. Discurs El discurs és la manera com és presentada la història. Si la història és el fruit de la imaginació, el discurs és fruit de l’ordenació. 2.1. Ordre. En aquest capítol estudiarem les relacions de l’ordre temporal de successió dels esdeveniments en la història i l’ordre pseudotemporal de la seua disposició en el discurs, és a dir, la relació entre la seqüència d’esdeveniments en el discurs i el seu ordre cronològic en la història. Encara que l’ordre cronològic dels esdeveniments de la història pot coincidir amb el de la seua disposició en el discurs, també s’hi poden presentar alteracions. Aquestes alteracions es basen en les desviacions temporals o anacronies. Abans de començar a estudiar les anacronies cal que ens centrem en l’anàlisi de dos conceptes: amplitud i abast. Entenem per amplitud l’extensió de temps que ocupa una anacronia, i per abast, la distància temporal entre el punt present on s’interromp la història i el punt on comença l’anacronia. (Exemple: l’evocació d’un matí d’hivern de la infantesa per part d’un ancià tindria una amplitud d’un matí, i un abast de, per exemple, vuitanta anys). 2.1.1. Anacronies. Entenem per anacronies les diverses formes de discordança entre el temps de la història i el temps del discurs. Tota anacronia pressuposa, d’entrada, l’existència d’una història anterior o posterior a la història primària, que és el punt on s’interromp el discurs per introduir l’anacronia. La direcció de l’anacronia pot variar, però el més habitual és que siguen retrospectives, ja que l’anticipació és incompatible amb el suspens. a. Analepsi. Inclusió en el discurs d’una història anterior en el temps al moment en què s’interromp la història primària (retrospecció). Poden ser: - Segons la seua amplitud: · Parcials: l’analepsi acaba sense unir-se amb la història primària (acaba en el·lipsi). Aporta informació aïllada, però necessària per a la comprensió d’algun element de l’acció. · Completes: Quan l’analepsi acaba ajuntant-se, sense solució de continuïtat a la història primària. - Segons el seu abast: · Externes. Són aquelles retrospeccions l’amplitud de les quals queda fora de la història primària, la qual no s’hi veu implicada per a res. Com a norma general, no interfereixen en la història primària, però ens en completen la informació o ens poden facilitar dades per al futur comportament dels personatges. · Internes. Són aquelles l’amplitud de les quals està inclosa en la història primària. Segons el seu contingut narratiu poden ser: 1. Heterodiegètiques: el seu contingut narratiu és diferent del/dels de la història primària. Aprofiten per introduir un personatge nou del qual el narrador vol deixar clars els antecedents, o bé per recuperar-ne un que s’havia perdut de vista i del qual se’ns oferiran dades que ens havien passat per alt. ---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
2. Homodiegètiques: el seu contingut narratiu està en la mateixa línia d’acció que la història primària, per això, el risc d’interferència és inevitable. Tipus d’analepsis internes homodiegètiques: - Completives: omplen un buit d’una història primària creat per una el·lipsi (elisió d’un segment diacrònic) o bé per una paralipsi o el·lipsi lateral (omissió d’un element constitutiu de la situació). - Repetitives: són al·lusions de la història al seu propi passat. També s’anomenen records o retrocepcions. Poden tenir la funció de modificar la significació dels esdeveniments passats, ressaltant un fet, canviant una primera impressió o verificant el que ja s’havia dit anteriorment. a. Mixtes. Es tracta d’analepsis externes que es perllonguen fins a ajuntar i passar el punt de partida de la història primària, és a dir, l’amplitud i l’abast són idèntics: el moviment narratiu acompleix un perfecte «anar i tornar». b. Prolepsis. Pràctica de l’anticipació. Les prolepsis són molt menys freqüents que les analepsis, cosa que no resulta estranya si tenim en compte que la tradició narrativa occidental dóna una gran importància al suspens. Si de cas, els relats escrits en primera persona narrativa es presten millor que qualssevol altres a l’ús de l’anticipació. Poden ser: - Externes: són les que se situen en un punt de la història posterior al de la història primària. Sovint tenen funció d’epíleg, ja que serveixen per a conduir al seu final lògic una línia d’acció, encara que siga posterior a la retirada de l’heroi. No interfereixen en el discurs narratiu i sovint s’hi veu el present del narrador. Es tracta, doncs, de fets de veu, no de temporalitat narrativa, ja que relaten la situació de la història en un punt del passat en relació al present del narrador. - Internes: plantegen el problema de la interferència narrativa entre la història primària i el segment prolèptic, igual que les analepsis internes. Poden ser: Heterodiegètiques: no hi ha possibilitat d’interferència. Homodiegètiques: poden ser completives (omplen futures el·lipsis) i repetitives (avancen o anuncien un segment narratiu que serà explicat en el seu moment). c. Sil·lepsis. Agrupament d’anacronies basat en una analogia espacial, temàtica... - Espacials: es troba en el principi d’agrupament narratiu de llibres de viatges plens d’anècdotes. - Temàtiques: la trobaríem en les nombroses insercions d’històries justificades per relacions d’analogia o contrast de la novel·la clàssica. 2.1.2. Acronies. Són segments narratius no susceptibles de ser analitzats temporalment. 2.2. Velocitat. Relació entre la durada de la història, mesurada en unitats temporals: minuts, hores, dies, etc., i la seua materialització en l’extensió del text, mesurada en línies, paràgrafs, pàgines, etc. La isocronia (coincidència temporal) només existeix en hipòtesi, ja que només es pot donar com a experiment. Cal assenyalar que el diàleg pur (sense intervenció del narrador i sense cap el·lipsi) proporciona una mena d’igualtat entre el segment narratiu i el segment fictici, encara que, lògicament, no es pot saber a quina velocitat han estat dites les paraules, o si hi ha hagut temps morts en la conversa. El que és normal en el text és l’anisocronia, és a dir, la desigualtat entre el temps de la història i el temps del discurs. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
Podem parlar de quatre moviments narratius: 2.2.1. Pausa. Segment narratiu qualsevol del discurs que correspon a una nul·la durada de la història. Normalment es tracta de comentaris no narratius per part de l’autor o de descripcions, encara que aquestes no sempre són pauses narratives. Hi ha dos tipus de descripcions: a. Extratemporals: pertanyen al nivell de les informacions al lector i constitueixen una pausa narrativa. b. Temporals: la descripció ve motivada per la percepció d’un personatge focalitzador. Per això, si passa el temps entre el començament i l’acabament, no existeix una autèntica pausa narrativa. 2.2.2. Escena. Per convenció, en el cas de l’escena, el temps de la història és igual al temps del discurs. És l’oposició entre mostrar i contar. El discurs no mostra res, sinó que conta a més o menys velocitat. Normalment l’escena serà dialogada, amb acotacions del narrador o sense. Malgrat tot, tampoc aquesta isocronia és certa, ja que no es poden preveure la velocitat dels parlants, les pauses, els embarbussaments, etc. Una escena realment sincrònica seria il·legible. 2.2.3. Sumari. És el primer nivell d’acceleració. Fins al segle XIX era utilitzat com a transició entre dues escenes. Sovint és la manera com s’enllaça una analepsi completa a la història primària. 2.2.4. El·lipsi. És l’elisió d’un o diversos segments narratius. Des d’un punt de vista formal poden ser: - Explícites. Són aquelles que se’ns presenten indicades en el text, siga perquè se’ns informa del lapse de temps que elles elideixen, siga perquè se’ns indica el temps que ha passat des del moment on es va deixar el discurs. - Determinades. Ens indiquen la durada del temps de la història elidida. - Indeterminades. La durada del temps de la història elidida no se’ns indica. - Qualificades. Si estan qualificades (amb adjectius). - Implícites. Són aquelles la presència de les quals no ens és manifestada, sinó que han de ser deduïdes o inferides pel lector a partir d’alguna llacuna cronològica. 2.3. Freqüència. La freqüència narrativa és la relació numèrica entre els esdeveniments narrats en la història i els enunciats narratius que s’hi refereixen en el discurs, és a dir, parlem de relacions de repetició entre discurs i història. Considerarem quatre tipus de relacions de freqüència. 2.3.1. Singulativa. És la forma més habitual de presentació: es conta una vegada el que ha ocorregut una vegada. 2.3.2. Singulativa anafòrica. Es conta n vegades el que ha succeït n vegades, o fins i tot, es conta diverses vegades allò que ha ocorregut diverses vegades, encara que en un nombre diferent de repeticions.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
2.3.3. Repetitiva. S’anomena així el discurs que repeteix diverses vegades allò que només s’ha esdevingut una vegada en la història. Encara que puga semblar estrany, aquest és el recurs en què es basen les anacronies repetitives (discurs 1), els anuncis, els records... Aquest tipus de procediment és molt habitual en narracions d’estil o de punt de vista. 2.3.4. Iterativa. Consisteix a contar una vegada allò que ha succeït diverses vegades. La iteració sol anar introduïda per fórmules sil·lèptiques, com ara «cada dia», «cada vegada», «tota la setmana», etc. La narració iterativa té sovint una funció molt propera a la de la descripció, amb la qual manté una relació molt estreta: sovint l’etopeia prové d’una acumulació de trets iteratius. Les pseudoiteracions són escenes presentades com a iteratives, però presentades amb tant de detall que és impossible que es repetesquen tant sense variació. 2.4. Distància. La regulació de la informació narrativa té els seus graus: el relat pot donar al lector més o menys detalls i d’una manera més o menys directa. És a dir, el discurs es manté a una certa distància de la història que narra. Plató distingia entre diègesi i mímesi, o el que és igual, narració i imitació, oposició que ha arribat pràcticament fins als nostres dies. Ara bé, per a Genette aquesta dicotomia no és operativa ja que «la narració, oral o escrita, és un fet de llenguatge, i el llenguatge significa, sense imitar». Per tant, en un relat només hi ha text: si es vol, text del narrador (mode narratiu: parla el narrador) i text dels personatges (mode dramàtic: el narrador cedeix la paraula als seus personatges). El relat no representa cap història real o fictícia, sinó que la conta. Els elements verbals de la història no són tampoc imitats, sinó transcrits. A continuació considerarem la narració d’elements verbals i no verbals. 2.4.1. Narració d’esdeveniments. Com és lògic, la transcripció en paraules d’esdeveniments no verbals només pot suggerir una il·lusió d’imitació, ja que no és possible reproduir amb paraules un fet, un paisatge, un sentiment... amb total fidelitat. El text participa de la creació d’aquesta il·lusió de mímesi a través de dos factors: la quantitat d’informació narrativa (discurs més desenvolupat, més detallat) i absència (o presència mínima) del narrador en el text. Com més informació es done i menys intervinga el narrador, la il·lusió de mímesi serà major. 2.4.2. Narració de paraules (esdeveniments verbals). Pot semblar que la narració d’esdeveniments verbals és només una imitació, però com s’ha dit adés, l’única cosa que tenim és un text, i els elements de la història simplement s’hi transcriuen. Distingirem tres graus de distanciament entre el discurs del personatge i la seua transcripció. a. Discurs narrativitzat: el narrador esmenta l’acte verbal del personatge, especificant-ne o no el contingut. Com que és el grau més distant, també és el més resumit, a causa de l’absència de detalls. ---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
b. Discurs transposat: és el que coneixem amb el nom d’estil indirecte. Hi és característica la tercera persona, i manté pràcticament les paraules del discurs (re)produït, així com els que de subordinació. Cal incloure-hi l’estil indirecte lliure, amb l’ús dels dos punts (:). c. Discurs reportat: és el que coneixem amb el nom d’estil directe, és a dir, la reproducció fidel del diàleg amb les mateixes paraules i en primera persona. Hi podem incloure l’estil directe lliure o discurs immediat, que es caracteritza per l’absència de signes demarcatius (guionets, etc). 2.5. Focalització. Els termes clàssics de perspectiva o punt de vista han estat substituïts per aquest, pres del llenguatge fotogràfic, per tal de distingir entre qui veu un fet i qui en parla. Aquesta distinció és necessària si volem aprofundir exactament en l’anàlisi del text. El terme focalitzador designa un centre de consciència, intern o extern a la narració que enfoca, i per tant, selecciona les visions o les informacions que es transmetran al lector a través d’una veu narrativa. La focalització és la relació que s’estableix entre el centre de consciència o focalitzador (F) i els elements focalitzats que poden ser perceptibles (p) -món físic- i no perceptibles (n-p) -món psíquic o espiritual-. Qualsevol cosa és susceptible d’ésser focalitzada. 2.5.1. Tipus. Molt rarament un sol tipus de focalització s’estendrà al llarg de tota una obra. El més corrent és que s’hi alternen diverses possibilitats. a. Externa. Considerarem una focalització externa quan el focus que mira és situat en un punt exterior a la història que es narra. Aquesta tècnica sovint és utilitzada per a iniciar capítols i per a introduir nous personatges. Implica, d’altra banda, una pretensió d’objectivitat o un domini distanciat sobre els personatges, ja que els elements interns són vistos des de fora. En el primer cas, el punt focal pot focalitzar elements perceptibles i no perceptibles. Té poder per veure la totalitat física i psíquica de l’obra. Sovint la focalització externa es combina amb focalitzacions internes successives. b. Interna. Considerarem una focalització interna quan el focus que mira és situat en un punt interior a la història que es narra. És molt difícil de trobar aquest mode aplicat a tota una obra. És la tècnica pròpia del monòleg interior. - Fixa: si el punt focal és immòbil, és a dir, si recau sempre sobre el mateix personatge. - Variable: si el punt focal és mòbil, és a dir, si recau sobre diversos personatges. És important remarcar que els personatges no solen focalitzar el mateix nombre de vegades, ni sobre assumptes de la mateixa importància, ni amb la mateixa freqüència ni durada, sinó que uns focalitzadors pesen més que altres. - Múltiple: si una mateixa cosa és enfocada des de diversos punts. D’aquesta manera el lector en podrà fer una interpretació més objectiva, ja que posseirà diverses visions d’un mateix element. 2.5.2. Alteracions. Són els canvis aïllats de focalització dins un context coherent. a. Paralipsi. Consisteix a donar menys informació, a ometre unes dades importants que el focalitzador no pot desconéixer, però que s’amaguen per raons de conveniència. Sovint crea un clima de misteri, desperta la curiositat del lector i el sorprén posteriorment quan les dades li són revetlades. ---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
b. Paralepsi. Consisteix a donar més informació de la que, en principi, podria semblar necessària. Una incursió en la consciència d’un personatge seria considerada una paralepsi. 3. Narració La narració és la xarxa de relacions establertes entre l’acte narratiu, els seus protagonistes, les seues determinacions espaciotemporals i també la seua relació amb les altres situacions narratives implicades en el mateix text. 3.1. Temps narratiu. Perquè un text siga possible, com a conjunt coherent de frases, cal que estiga situat en un temps concret. D’entrada, la condició sine qua non perquè hi haja una frase és la presència d’un verb en forma personal. En l’acte narratiu sempre hi ha algú que narra, i allò que narra pot ser un esdeveniment passat, present, o futur; no podem contar una història sense situar-la en el temps. Si acceptem aquestes premisses, convindrem que podem distingir quatre tipus de narració. 3.1.1. Narració ulterior. Es distingeix per la utilització del temps passat, sense indicar necessàriament la distància temporal que separa el moment de la narració del de la història. En els relats clàssics “de tercera persona”, la distància entre el temps de la història i el de la narració és, generalment, indeterminada. La durada de la història disminueix progressivament la distància que la separa del moment de la narració. Una de les ficcions més curioses de la narració ulterior és la consideració que la narració fictícia del relat no té cap durada. El fet de narrar sembla ser un acte instantani, sense dimensió temporal. Es pot datar, però no mesurar. Aquest tipus de narració és més freqüent en el discurs en passat típic de les novel·les decimonòniques. 3.1.2. Narració anterior. Utilitza el temps present o futur, i vehicula el relat predictiu. Per la seua naturalesa, la narració anterior no és massa freqüent, i si es troba és en els relats metadiegètics. Com que el gènere profètic sembla haver passat de moda, només la literatura de ciència ficció parla de fets que ocorreran amb posterioritat a la seua publicació. Són les novel·les d’anticipació. 3.1.3. Narració simultània. Es tracta de la narració en present contemporani de l’acció. La manca d’interferències en aquesta mena de textos és gran, i proporciona una rigorosa coincidència entre la història i la narració. La narració simultània és pròpia de novel·les amb una focalització externa, que pretenen ser objectives. També és habitual en monòlegs interiors, característics de la focalització interna. 3.1.4. Narració intercalada. És el tipus més complex, ja que hi ha una gran proximitat entre la narració i la història. De fet, poden encavallar-se de tal manera que la segona pot actuar sobre la primera.
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
3.2. Nivells narratius. La divisió en nivells narratius fa referència al nombre de narradors que té una mateixa història, és a dir, a la versió de la història. 3.2.1. Nivell intradiegètic. A aquest nivell pertany la història primària, i només conté els fets, sense fer esment de les veus d’altres narradors. 3.2.2. Nivell extradiegètic. És exterior als esdeveniments primaris de l’acció i s’ocupa de la seua narració. El nivell extradiegètic forma part del que es coneix com a paratext, entés aquest últim com a allò que no és a l’interior ni a l’exterior de l’obra d’art, sinó just al llindar, i que assegura, de vegades per mitjans tan desconeguts com eficaços, l’adaptació recíproca de l’obra i el seu públic. Cal no confondre el caràcter extradiegètic amb l’existència històrica real, ni el caràcter intradiegètic amb la ficció. 3.2.3. Nivell metadiegètic. És el nivell de la narració dins la narració. La narració metadiegètica també pot ser interior: Pot tractar-se d’un somni, d’una analepsi, d’un record, o, fins i tot de la traducció en mots d’un element visual (descripció d’un quadre, d’un edifici...). Hem de tenir en compte que només cal una frase de presentació o una de conclusió per a transformar una narració intradiegètica en encastada o metadiegètica. a. Funcions: - Explicativa. Sovint, sota el pretext de la curiositat de l’auditori de ficció o intradiegètic, es confereix una relació de causalitat directa entre els esdeveniments de la metadiègesi i els de la diègesi. Ací la funció d’encastament és directa: es tracta d’un fet d’història. Seria el cas, prou abundant, de les analepsis metadiegètiques. - Temàtica. No implica cap continuïtat espaciotemporal entre metadiègesi i diègesi. Hi pot haver una relació de contrast o analogia entre els dos nivells que, si arriba a ser percebuda per l’auditori intradiegètic podria arribar a influir en els esdeveniments de la narració primària: aquest és el cas dels exemples, les paràboles o les faules. - Accional. En aquest cas no hi ha cap relació explícita entre els dos nivells: és l’acte mateix de narrar (i no el seu contingut metadiegètic) el que té una funció obstructiva o bé distractiva. 3.2.4. Metalepsi. La introducció del terme, relacionat amb els d’analepsi, sil·lepsi, prolepsi, i paralepsi, inclou les transgressions dels nivells de ficció. Aquesta figura és prou freqüent, fins i tot en la narrativa juvenil. Per a alguns autors, les metalepsis suggereixen un intercanvi de posicions entre personatges i lectors. 3.3. Narrador. La pragmàtica mostra com tot enunciat és en ell mateix una traça d’enunciació. En qualsevol text se’ns fa patent una instància enunciadora (aquell qui narra) i el seu destinatari (aquell a qui va adreçada la narració), ficticis o no, però sempre presents en el que és un acte de comunicació. Per a Genette, la importància que es dóna a la persona narrativa és excessiva, ja que només pot tractar-se d’una primera persona (el narrador s’hi pot fer present en qualsevol moment mitjançant un “jo”). És a dir, no hi ha diferència entre les frases: ---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
(1) Jo sec en un banc del parc. (2) Maria seu en un banc del parc. perquè sempre hi ha un “jo dic” al davant que les fa equivalents: (1) Jo dic: Jo sec en un banc del parc. (2) Jo dic: Maria seu en un banc del parc. Això fa insuficient i inoperant la distinció clàssica entre la primera i la tercera persona quan parlem del narrador. Aquest es limita a prendre una actitud narrativa, fa contar la història a un narrador que hi participe o a altre que no ho faça. Aquest narrador pot actuar, percebre o simplement conéixer l’acció. El definirem per la relació que mantinga amb la història, és a dir, segons l’actitud narrativa que adopte, i pel nivell que ocupe dins la narració. 3.3.1. Tipus a. Segons la relació amb la història - Heterodiegètic, o narrador extern. És el narrador absent de la història que narra, que no coincideix amb cap personatge, principal ni secundari, de la història que ell conta. Ens donarà una visió àmplia dels fets. - Homodiegètic, o narrador personatge. És el narrador que coincideix amb un personatge, principal o secundari, de la història que ell narra. Amb la seua presència afegeix un caire de veritat a la narració, i sempre dóna una visió parcial dels fets. Pot ser el protagonista o un testimoni. Segons el grau de presència del narrador en la història, podem parlar de: · Narrador-protagonista o autodiegètic: quan la presència siga major. Hi afegeix un matís de subjectivitat. · Narrador-testimoni: quan la presència siga menor. Hi afegeix un matís de veritat. Una variant d’aquest tipus de narrador és el narrador-testimoni col·lectiu. b. Segons la relació del narrador amb els nivells narratius - Extradiegètic: si ocupa un lloc exterior a la història primària. - Intradiegètic: si se situa a l’interior dels esdeveniments narrats en la història primària. Si combinem la doble relació que manté el narrador, amb la història d’una banda i amb els nivells narratius d’altra, en surt la següent tipologia: - Narrador extradiegètic-heterodiegètic: narrador extern que no és un personatge de ficció en la història que ell narra. - Narrador extradiegètic-homodiegètic: és el cas del narrador que, situat fora de la història primària, narra la seua pròpia història o una història en la qual és present. Correspon a les novel·les retrospectives escrites en primera persona narrativa, en les quals, òbviament, hi ha una distància temporal entre el narrador present i el seu jo passat que participa en la història. - Narrador intradiegètic-heterodiegètic: és el cas del narrador que té un paper en la història però que ara narra fets en què ell no participa. - Narrador intradiegètic-homodiegètic: és el cas del narrador que té un paper en la història i que narra fets en què ell participa. Ha de ser, com l’anterior, un personatge de ficció. 3.3.2. Alteracions. En una novel·la, a més de poder trobar més d’un tipus de narrador, un mateix narrador pot canviar de nivell narratiu i de persona gramatical per designar un mateix personatge.
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
3.3.3. Funcions. El narrador, com a emissor que utilitza el llenguatge per a transmetre una història, pot realitzar una sèrie de funcions: una narrativa i quatre extranarratives. a. Narrativa. Correspon a la funció poètica de Jakobson. És la relació del narrador amb la història narrada i la que li dóna qualitat de narrador. Si abans s’ha dit que sense esdeveniments no hi ha relat, ara cal assenyalar que sense narrador no hi ha esdeveniments. Per tant, la funció de narrar és l’única imprescindible del narrador. b. Organitzativa. Correspon a la funció metalingüística de Jakobson. És la relació del narrador amb el text narratiu, en la mesura que s’hi pot referir en un discurs metalingüístic o, si es vol, metanarratiu, per marcar-ne les articulacions, les connexions, les interrelacions, és a dir, la disposició interna dels elements. c. Comunicativa. Correspon a les funcions fàtica i connativa de Jakobson. És la relació el narrador amb el narratari, ja siga hipotètic, ja siga virtual. Aquesta funció té una gran importància en la literatura oral, la qual contenia fórmules per a mantenir l’atenció dels destinataris. En el cas de les novel·les per cartes, on hi ha un narratari intradiegètic, la funció comunicativa del narrador es realitzarà especialment per l’ús de la segona persona gramatical i per les fórmules d’encapçalament i de cloenda. d. Testimonial. Correspon a la funció emotiva de Jakobson. És la relació del narrador amb ell mateix, que dóna compte de la relació afectiva, moral o intel·lectual amb la història que ell narra. e. Ideològica. Correspon a la funció referencial de Jakobson. És la relació del narrador amb les seues intervencions directes, mitjançant comentaris no narratius, o indirectes en la història, en forma de comentaris autoritzats. En aquest punt, cal tenir present que la ideologia del narrador no ha de coincidir necessàriament amb la de l’autor. 3.4. Narratari. El narratari és el destinatari de l’acte narratiu, i també n’és integrant. Contràriament al narrador, el narratari no és una veu, sinó més bé una gran “orella”. Les teories de la recepció han assenyalat la importància del receptor en la construcció del sentit del text. Però dins d’aquesta valoració és important separar el narratari del lector real. Per a G. Prince, el narratari són les diferents classes de persones a les quals el narrador adreça el seu discurs, tot remarcant la diferència que hi ha entre els lectors reals i els destinataris produïts pel mateix text mitjançant la utilització d’un lèxic determinat, d’unes figures literàries i, fins i tot, d’intromissions del narrador en el discurs. El narratari integra la instància narrativa. L’autor real i el lector real es troben fora del text, i per tant, no formen part de la narració. De vegades, però, es pot confondre el narratari amb el lector ideal que imagina l’escriptor quan realitza l’acte d’escriptura. 3.4.1. Tipus a. Narratari intradiegètic. És el narrador que es troba dins de la ficció. Exigeix un narrador de segon grau. Aquest tipus de narratari actua de barrera entre el narrador i el lector, ja que no ens permet que ens identifiquem amb ell com a lectors, perquè posseeix unes característiques molt concretes que el determinen i l’allunyen de nosaltres. b. Narratari extradiegètic. Tindrem un narratari extradiegètic si es troba fora de la ficció. Podria coincidir amb el lector ideal de cada text. Exigeix un narrador extradiegètic que, en ocasions, pot adreçar-se directament al lector. ---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35 La narrativa. Els elements narratius
Tots els senyals directes o indirectes que envia el narrador d’una obra ens ajudaran a identificar-lo per deducció. Podem arribar a saber quin és el sexe, l’edat, la classe social, la raça... del narratari extradiegètic d’un text, independentment de quins siguen els seus lectors reals. No es tracta d’una construcció mental, sinó d’un conjunt d’indicis puntuals localitzats en el text. En tots els textos es narra, de manera ordenada, una història, que transmet una determinada concepció del món, feta amb una selecció prèvia d’elements de l’univers extraliterari. Aquesta tria i la seua estructuració en el text, sempre van adreçades a un narratari hipotètic. D’alguna manera, l’èxit de les lectures depén de la mesura en què l’autor haja pensat en el seu narratari.
Quadre-resum 1. En la narració literària entre emissor (autor) i receptor (lector) apareixen dues instàncies intermèdies: narrador i destinatari. Així, l’esquema de la comunicació en la narració literària seria: autor ------ narrador ------ destinatari ------ lector 2. Podem distingir-hi diversos tipus de narrador: 2.1. Narrador extern a la història. No coincideix amb cap dels personatges. Utilitza la 3a persona. Correspon generalment al narrador omniscient, encara que no sempre. 2.2. Narrador intern, situat dins del relat. Pot coincidir amb el protagonista, un personatge secundari o un testimoni dels fets. Utilitza la 1a persona. El narrador intern pot acostar-se a l’omnisciència quan el narrador s’identifica alternativament amb diversos personatges. 3. La focalització és la visió dels fets a través d’uns determinats ulls. El concepte de focalització és diferent del de veu narrativa. Un narrador extern, que parla en 3a persona, pot seleccionar i presentar la informació a través dels ulls d’un personatge. 3.1. La focalització és externa quan el focus que mira se situa en un punt interior a la història que narra. Pot presentar els elements físics i els psíquics, i en aquest cas correspon al narrador omniscient tradicional. Pot presentar només els elements físics perceptibles. 3.2. La focalització és interna quan el focus que mira se situa en un punt interior a la història que es narra. Es poden donar diverses possibilitats: El focus recau sempre en el mateix personatge. El focus recau alternativament sobre diversos personatges. Un element és focalitzat des de diversos punts, de manera que es tenen diferents visions d’un mateix element. 4. El destinatari és la instància a la qual s’adreça el narrador. De la mateixa manera que el narrador, és un element integrant de la narració, tot diferenciant-se de l’autor i el lector reals, que es troben fora del text. El destinatari intern es troba dins la ficció. El destinatari extern es troba fora de la ficció.
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------